El meu millor amic, enguany, em revela els detalls del divorci amb el seu pare. I jo em pregunte: poden divorciar-se un pare i un fill? Per què se’n va de casa el fill? Què és un fill pròdig hui? Pertany a una generació de ploramiques? Som la generació dels mals fills? Hi ha mals pares? Matar al pare per a trobar la identitat és un tòpic gastat, un trauma cool? A poc a poc van apareixent les concrecions i em pregunte qui és el fill d’esta obra, qui és el pare, qui són tots els altres.
Colors és una instal·lació audiovisual amb discoteca final, recomanada d’1 a 6 any.
És un viatge a l’univers cromàtic en què aprenem els colors primaris i secundaris, com mesclar-los, en què explorarem de quin color són els habitants de la Terra i en el qual tot el món acabarà ballant.
Què ens poden transmetre els colors? Quina alegria ens poden aportar? Quin sentiment, quina passió, quin vincle?
Us hem dit que sou febles, insegurs, apàtics. Us hem dit que no us importa res i que sou fràgils, que les generacions anteriors som millors. Molt millors.
Una visita extraescolar a un museu acaba amb el llançament d’una beguda a un quadre. Alguns adolescents hi estan implicats. Potser va ser un accident. Potser no. El quadre és el de Sant Jordi matant el drac. També apareix una princesa, però no és tan important.
Després de llançar la beguda sembla que el drac sagna.
Us hem dit que sou inestables, peresosos, egoistes, cruels, que no accepteu un no per resposta. Us hem dit que sou una generació de vidre.
De veritat ho heu fet? De veritat sou tan febles?
En algun moment ella es va fixar en mi. Estava en un raconet del taller de mon pare, ara tancat. Feia anys, però, anys, anys, anys, que ningú la utilitzava. Quan la vaig obrir em va semblar molt estranya: era antiga, havia passat de moda però estava plena de ferramentes i entre elles, una xicoteta bola, una Bola. Ella, com jo, hauríem de descobrir, la història d’aquell espai, la història de l’amistat i d’estima per l’altre.
Davant de nosaltres, començava l’univers de FERRAMENT(R)ES.
Nilu” significa “aigua” al sud de l’India, al sud de l’ India no hi ha aigua.
Aquest és un viatge de resiliència, cerca i amistat que ens convida a reflexionar sobre la nostra relació amb l’aigua i a prendre consciència de la necessitat de preservar i protegir aquest tresor incalculable per a les futures generacions.
Poesia en moviment, un espectacle que t’asseca la gola i et rega el cor.
Els tres servents estan acostumats a complir les ordres de Mr Bo. Tota la vida han estat al seu servici, des que Bo era un xiquet. A vegades s’imaginen el que podria ser el món si ells foren els amos, cosa que significa exercir el poder.
Quan el senyor Bo era xiquet els servents van tindre l’oportunitat de dir No!, però no ho van fer. Ara sorgix una nova oportunitat, una oportunitat per a tots.
Premi de la Mostra Igualada 2024 al millor espectacle de sala
Tres pallassos s’han reunit a la nit en un lloc solitari per a assajar una tragèdia escrita per Will, el quart membre de la companyia, que encara no ha arribat. Mentres esperen el seu amic, els tres personatges reflexionaran sobre els temes més profunds de l’existència i retrataran la condició humana a través de la música, el sentit de l’humor i el teatre dins del teatre. També hi haurà uns quants balls per a deixar clar que, al cap i a la fi la vida és una meravellosa comèdia!
Premi FETÉN al millor espectacle musical 2022
Un cossiol, un poc de terra, una llavor xicoteta i un poc d’aigua… això és tot el que necessita una planta per a créixer. Després només queda esperar que les primeres fulles emergisquen. Per a Sara i per a Pierre, esperar és un joc de paciència. Què han sembrat? Germinarà? On tirarà arrels? Semilla és una peça de dansa, circ i teatre que fa florir tant les plantes com les idees.
«Laila, queta! Laila, no toques això! Laila, calla! Laila, pensa abans d’actuar! Centra’t! Quan la paraula no és suficient, el llenguatge del cos resulta ser el camí perquè la mare de Laila i el seu professor aconseguisquen entrar en el seu món. Laila és la història d’una jove amb TDAH que troba la seua motivació en el flamenc.»
Gaudir, delectar-se, alegrar-se, passar-ho bé. Ser capaç de mirar i, sobretot, d’escoltar el públic.
Crear un vincle pròxim amb l’espectador i des de de la fragilitat i honestedat del pallasso, fer partícips fins i tot els més escèptics! Un embolic de cordes que venen des de lluny. Un embull de pensaments i emocions que desemboquen i confluïxen en el riure i el joc, les ferramentes més útils i pures per a desfer nucs.
Espectacle intergeneracional.
Són una societat secreta de persones extremadament divertides i avorrides, apàtiques i passionals, poregoses i arriscades, directes i enigmàtiques, profundament compromeses i alhora indiferents. Lúcides. Obertes a milers de possibilitats.
Per moments, voldria pertànyer a aquella societat per a reviure tot el plaer i el dolor, tota la bellesa, tota la vida i la destrucció del procés de transformació més brutal en la vida d’una persona. Voldria entendre l’adolescència des de la maduresa, però és impossible, bro.
Només puc observar des de lluny i escoltar les seues veus, recordar la meua època i imaginar-me entre ells gaudint d’una adolescència infinita.
Una producció Escalante creada per Pont Flotant
D’on venen les paraules? Quina va ser la primera dansa? Què signifiquen els dibuixos abstractes en les grutes prehistòriques?
Amb Marc i Pauline, les preguntes filosòfiques esdevenen inspiració per a ballar i dibuixar i posar el món al revés ple de poesia. En un espai de joc emmarcat per pissarres negres i sòl blanc, tot es fa possible: dibuixar a les parets, ballar per tota la catifa i fins i tot fer que les coses es moguen.
L’obra, creada pel coreògraf Marc Lacourt i la il·lustradora Delphine Perret, és tot un desbordament dadaista i llibertari, en el qual la dansa es convertix en dibuix i el dibuix en dansa.