Soc Merce Tienda, guarde coses. Objectes bells, perduts, antics, elàstics, trencats, brillants… Objectes que representen moments i persones. Els de la meua veïna, els de la meua veïna també.
Des de la meua finestra es veu la mar. I la meua rebesàvia es deia: MARCELA.
Estructurada com una peça simfònica coral, repassa, a manera de nota necrològica, la biografia d’un actor fictici, Enric Ribera, sense deixar de costat les qüestions com la vigència política del valencianisme i la problemàtica lingüística del nostre país. Carme Teatre inclou aquesta obra dins del projecte Amb el text per damunt, que fa la número onze de les produccions pròpies dedicades a recuperar les dramatúrgies valencianes des de principis del segle XX.
José Luis és un jove apocat que treballa en una funerària. Un dia, durant un servei en una presó, coneix un botxí anomenat Amadeo. Per culpa del destí i un maletí, José Luis coneix Carmen, la filla d’Amadeo. Congenien ràpidament i després de ser sorpresos pel pare, en plena intimitat amatòria, es veuen obligats a casar-se. En aquell mateix moment, un patronat oficial li concedeix a Amadeo un habitatge on poder residir al costat de la parella de jovençans, que a més espera un fill. Però arribada la jubilació, tots hauran d’abandonar la casa, llevat que el gendre n’herete el càrrec i es convertisca també en botxí. Pressionat pel sogre i la dona, i resistint-se’n a la idea, José Luis acaba acceptant, convençut que no haurà de dur a terme cap execució.
Un grup de persones amb síndrome de Down pren l’escenari per a compartir els seus anhels i frustracions a través d’una versió lliure de Hamlet. L’obra és un teixit entre el text de Shakespeare i la vida dels actors i que pren com a punt de partida la pregunta que ens formula enfront de l’existència: ser o no ser? Què implica ser per a persones que no troben espais on se’ls tinga en compte?
Un pare que no aconsegueix comunicar-se amb la seua filla, s’acomiada tots els dies d’ella llençant-li un avió de paper des del balcó. Mitjançant missatges escrits als avions, el pare encomanda a la seua filla missions literàries que haurà de desentranyar amb la complicitat d’una sagaç bibliotecària que la portarà a descobrir el vincle entre els llibres i la vida. Molts anys després, la xiqueta, ja escriptora, tornarà a la biblioteca a contar-nos aquella experiència iniciàtica que ha plasmat al seu primer llibre.
La història de Coala, Gos i Cavall va de veïnats. Una rondalla moderna que tracta sobre els desafiaments que suposa superar diferències: Coala vol estimar el món (sencer), Gos vol estar en pau (sobretot) i Cavall simplement té molta (però molta) energia. Encara que l’arribada d’un nou veí pot canviar les coses.
Per a tots els éssers, sense text i amb música i sons d’animals en directe.
Tres moments d’espera.
L’espera per a descansar.
L’espera per a aconseguir les restes d’un familiar.
L’espera per a ser executat.
Los que comen tierra conjumina tres punts de vista d’un mateix fet en un mateix lloc: una fossa comuna.
Si eres xicotet, o ho has sigut alguna vegada, hauràs pogut comprovar que créixer no sempre és fàcil: al teu cos li passen coses que no entens, et sorgeixen preguntes per a les quals no obtens respostes, et mires en l’espill i t’agradaria que el teu nas deixara de créixer tan de pressa… T’ha passat, veritat? A nosaltres també, per això hem creat aquest espectacle. No et donarem solucions, però intentarem que veges que res és tan important com acceptar-te i estimar-te tal com eres, fins i tot aprendre a riure’t de tu mateix és la manera de fer que les teues preocupacions es minimitzen i, a més, desapareguen.
La Natàlia és una dona humil del barri de Gràcia. El riu de la seva vida recorre els trasbalsos de la segona República, la guerra i la misèria del franquisme. Un personatge interpretat per onze actrius d’edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos i ens mostra contrastos de la vida de la protagonista.
La plaça del Diamant és un dels referents de la literatura catalana i un clàssic de postguerra. La revisió del nostre patrimoni és un deure ètic i històric d’un teatre nacional. Som la nostra memòria.
L’home que cremava pedres explica la relació d’un xiquet, Zagal, amb son
pare, un home absort en el treball que no li fa molt cas. Zagal se les enginya
per a passar-s’ho bé i, també, per a ajudar el pare quan l’ofici perilla.
Un xicotet i pintoresc circ acaba d’arribar a la ciutat després de recórrer centenars de quilòmetres amb els carros carregats de maletes i baguls. Busquen el lloc idoni on instal·lar-se. Ningú sap d’on venen, però conten que entre els seus membres hi ha alguns dels artistes més virtuosos de l’espectacle.
Artistes i músics munten i preparen en directe tota l’escenografia per a la funció. El circ és una gran família on conviuen, mengen, dormen… S’enamoren, discuteixen, ballen, juguen, es barallen… Junts.
Al carrer plouen claus.
Cinc pallassos criden al timbre.
La soledat s’escapa per l’ull del pany.
L’humor i la poètica habiten en el llindar de la porta.
Una invasió d’absurda intimitat, de bogeria i de riures.
Les portes, obertes… ballen.