Blog Archives

Momo s’ha convertit, als trenta anys de ser publicada, en un clàssic de la literatura europea destinada a joves.L’adaptació al teatre s’ha fet amb fidelitat al llibre en el seu propòsit principal: com i de quina manera podem crear i perdre el TEMPS les persones, perquè el temps és l’autèntic protagonista d’aquesta faula on la xiqueta Momo n’és el pretext màgic.

El que la menuda Momo sap fer com ningú és escoltar. Molt poques persones saben escoltar de veritat. Momo sap escoltar de tal manera que a la gent ximple, de sobte, se li ocorren idees molt intel·ligents. Perquè per a saber escoltar es necessita temps, i temps és l’única cosa que Momo té de sobra. Quan vingueu a conéixer Momo ho comprovareu.

La història de Hellen Keller, que als 19 mesos d’edat, a causa d’una malaltia, va quedar cega i sorda. Els seus pares contractaren Anne Mansfiel Sullivan, graduada en l’Institut Perkins per a cecs, de Boston, per a educar la seua filla.

Gràcies a la valentia i a l’ardu treball dut a terme per Anne Sullivan, Hellen aconseguí integrar-se en la vida social de la seua època a més d’aconseguir una considerable cultura per a una dona del seu temps. Va aprendre a escriure en sistema Braille amb una màquina especialment dissenyada per a ella i també a parlar gràcies a la tenacitat de la seua tutora.La versió lliure de Rodolf Sirera tracta de mostrar-nos el nucli de la història en la primera etapa de la seua vida. Un moment de gran intensitat emocional i inundada, alhora, d’optimisme i confiança.

L’argument gira al voltant de dos conflictes principals:

1. Piojo i Hula necessiten portar a bon termini el treball suggerit per Miquel com a única possibilitat d’adecentar les notes de final de curs.

2. Serpentina és victima d’un experiment que produix la seua transformació física, cosa que obliga a tots a llançar-se a la reserca d’un antídot que la torne al seu aspecte habitual.
Els dos conflictes se mesclen, de manera que les aventures viscudes a la reserca d’un antídot els va aproximant a la resolució del treball suggerit per Miquel.

Dorothy, la protagonista del conte, dormida en la seua cambra, somia amb un viatge meravellós, un viatge que la fará viure aventures extraordinàries i que l’ajudarà a emprendre i comprendre- el seu viatge interior cap a la maduresa.

De vegades, en la vida ens sembla que no som ningú, que ens miren pero no ens veuen, que la xica o el xic que ens agrada no ens fa cas i només pronuncia el nostre nom per a burlar-se’n.

Pero, de vegades, en la vida ens sembla que som algú, perquè un altre ens ensenya a desconfiar de les aparences, a confiar en nosaltres mateixos i a mostrar-nos tal com som.

Un espectacle amb actors i titelles, basat en l’obra de Lewis Caroll, on podeu conèixer una de les poques protagonistes femenines de la literatura infantil i les seues corregudes per un món imaginari, acompanyada per diversos personatges: el Gat de Cheshire, el Conill Blanc, el Rei i la Reina, la Llebre, l’Erugot, els bessons i molts altres.

A la mort del Rei Uther, les lluites pel poder assolen Anglaterra. Tots creuen que no ha deixat descendència perque un incendi va acabar amb la vida del seu únic fill nounat. Però el Mag Merlí el va salvar de les flames. Setze anys després, els nobles i cavallers celebren un torneig a Canterbury amb el propòsit de trobar una eixida a la caòtica situació. Artús acudix i allí coneixerà Lancelot, Morgana i Ginebra, de qui caurà profundament enamorat.

Un adolescent de dèsset anys obligat per les circumstàncies a emprendre una travessia de vora un quart de segle, comparable actualment a la possibilitat dels viatges interestel·lars. El camí d’este jove per les rutes asiàtiques i el seu ascens fulgurant en la Cort del Gran Khan de la Xina.

Hem homenatjat Escalante tot i recordant la seua època, final del segle XIX, trobant una excusa que ens ha animat a treballar. Hem volgut fer un espectacle dedicat a ell. Voliem acostar-se a l’espirit escalantià i fer-lo nostre. Per un moment hem volgut sentir-se fills del segle XIX, que sense ser nostre ens ha deixat la seva emprenta.

De totes les comèdies breus de Molière, potser la que millor mereix el qualificatiu suggeridor de farsa és aquesta. En l’obra no hi ha cap propòsit moral, cap lliçó aplicable a la vida corrent i tampoc no és necessari, ja que l’obra resulta igualment lleugera, graciosa i amena.

La història del vestit inexistent de l’emperador, utilizant com a base un suposat món màgic de fades, follets i bruixes, envoltat d’un conjunt de cortesans que conspiren contra el poder establit, a fi que l’espectador puga traure més conclusions que la tradicional moralitat del conte clássic.

A les llunyanes costes de l’Antàrtida, un dia qualsevol, els seus habitants observen, sorpresos, la caiguda d’una extranya pedra que prové de l’espai. La influència d’aquesta pedra i els poders misteriosos que amaga al seu si, produeix aviat greus problemes i una gran confusió entre tots els qui viuen en aquelles inhòspites terres.