Un cossiol, un poc de terra, una llavor xicoteta i un poc d’aigua… això és tot el que necessita una planta per a créixer. Després només queda esperar que les primeres fulles emergisquen. Per a Sara i per a Pierre, esperar és un joc de paciència. Què han sembrat? Germinarà? On tirarà arrels? Semilla és una peça de dansa, circ i teatre que fa florir tant les plantes com les idees.
«Laila, queta! Laila, no toques això! Laila, calla! Laila, pensa abans d’actuar! Centra’t! Quan la paraula no és suficient, el llenguatge del cos resulta ser el camí perquè la mare de Laila i el seu professor aconseguisquen entrar en el seu món. Laila és la història d’una jove amb TDAH que troba la seua motivació en el flamenc.»
Gaudir, delectar-se, alegrar-se, passar-ho bé. Ser capaç de mirar i, sobretot, d’escoltar el públic.
Crear un vincle pròxim amb l’espectador i des de de la fragilitat i honestedat del pallasso, fer partícips fins i tot els més escèptics! Un embolic de cordes que venen des de lluny. Un embull de pensaments i emocions que desemboquen i confluïxen en el riure i el joc, les ferramentes més útils i pures per a desfer nucs.
Espectacle intergeneracional.
Són una societat secreta de persones extremadament divertides i avorrides, apàtiques i passionals, poregoses i arriscades, directes i enigmàtiques, profundament compromeses i alhora indiferents. Lúcides. Obertes a milers de possibilitats.
Per moments, voldria pertànyer a aquella societat per a reviure tot el plaer i el dolor, tota la bellesa, tota la vida i la destrucció del procés de transformació més brutal en la vida d’una persona. Voldria entendre l’adolescència des de la maduresa, però és impossible, bro.
Només puc observar des de lluny i escoltar les seues veus, recordar la meua època i imaginar-me entre ells gaudint d’una adolescència infinita.
Una producció Escalante creada per Pont Flotant
D’on venen les paraules? Quina va ser la primera dansa? Què signifiquen els dibuixos abstractes en les grutes prehistòriques?
Amb Marc i Pauline, les preguntes filosòfiques esdevenen inspiració per a ballar i dibuixar i posar el món al revés ple de poesia. En un espai de joc emmarcat per pissarres negres i sòl blanc, tot es fa possible: dibuixar a les parets, ballar per tota la catifa i fins i tot fer que les coses es moguen.
L’obra, creada pel coreògraf Marc Lacourt i la il·lustradora Delphine Perret, és tot un desbordament dadaista i llibertari, en el qual la dansa es convertix en dibuix i el dibuix en dansa.
Mentre observen la naturalesa circumdant i els animals que l’habiten, les dues protagonistes se submergeixen per complet en el seu entorn natural: els moviments sinuosos de l’eruga, la majestuositat de l’os, la lentitud del caragol. Cada detall de la naturalesa es converteix en una inspiració.
Amb l’ajuda d’escultures de tela i teixits lleugers, donen vida a paisatges fantàstics buscant el seu possible “cau” per a resguardar-se de la foscor de la nit, del fred, de la pluja, del sol. Al final, l’espai escènic s’obri a la interacció amb el públic, on els xiquet/es poden experimentar amb l’escenografia, transformant-se en tota una experiència sensorial per a ells.
Compagnia TPO (Prato, Italia) en coproducció amb SardegnaTeatro i Fuorimargine Centro di Produzione
Amb la colaboració de Tuttestorie Festival
Sherezade és la història que conté totes les històries. Sherezade és un conte, dins d’un altre conte, que al seu torn viu tancat en un altre conte i, així, fins a l’infinit. Almenys, fins a les mil i una nits que dura este relat portat al teatre. La força de la paraula. Una jove i la seua astúcia. La maldat d’alguns governants. Música, dansa i teatre servits en la catifa d’un sultà. Acosteu-vos: El te està acabat de fer!
Espectacle-instal·lació, que gira al voltant de l’enginy, un atribut universal, atemporal i transversal, des d’una òptica artística i artesanal. Es mostra el procés de construcció d’un arc gegant de caixes molt pesades utilitzant com a premissa l’economia de l’esforç i del moviment. Es fa servir una tecnologia ancestral, però plena de vigència: la palanca, la corriola, la roda…
Premi a l’espectacle més innovador del TAC Valladolid 2022.
Premi Susana Herreras del Festival ARCA – Aguilar de Campoo, al millor espectacle «per ser un espectacle sorprenent, innovador, hipnòtic dins d’un gènere minoritari dins de les arts de carrer com són les instal·lacions», segons el jurat 2022.
Un oceà d’amor, odissea èpica, poètica i de titelles, és una adaptació teatral de la historieta de Grégory Panaccione i Wilfrid Lupano. Ens submergim en una aventura èpica de titelles que tracta sobre l’amor, la rutina, el pas del temps, la soledat, la contaminació, la societat de consum, les tempestes i el surf, pensaments insignificants que es convertixen en grans idees.
Una història d’amistat sense prejuís on dos cossos i dos màscares generen, a través de la poesia visual i l’acrobàcia, un món oníric en què tot està a la vora de l’abisme. Circ, dansa i objectes es combinen per a oferir una peça atemporal i universal, especialment per al públic més menut.
Juguem? és un viatge dins de l’imaginari d’una xiqueta que viatja a través dels somnis, acompanyada d’una banda sonora que transita entre els hits del pop contemporani de grups com Coldplay, Nirvana, Pharrell Williams, Billie Elish, Beyoncé i alguns clàssics com el «Je vole» de Michel Sardou o «La vida és bella».
Una banda sonora ajustada especialment per a les orelles dels més menuts i interpretada per una excepcional banda de quatre músics, multiinstrumentistes, que en rigorós directe ens faran vibrar de nou amb estes cançons.
Un concert teatralitzat o un teatre musicat per a gaudir en família de la música en directe.
Espectacle recomanat per la xarxa espanyola de teatres
El que eren les meravelles ara són els paranys i l’engany. El cau és el pou de les vanitats. Alícia cau presa d’un món, país o xarxa on tot és el que sembla, pero on res és real. Alícia es perd en el seu món d’il·lusions artificials, de falsos afalacs, de castells de naips, de missatges irresistibles i llépols. Alícia esta detinguda, a l’espera. Pel seu costat passen persones que no veu, ocells que no veu, mirades que no troba. Només desitja que sone aquest so, aquest so gatuno que li obriga les portes de les Meravelles i li faça oblidar qui és.
Nota: hi ha una escena amb il·luminació estroboscòpica
Una producció de Marea Danza basada en “Alícia en el País de las Maravillas” de Lewis Carroll.
Creada i dirigida por la Teta Calva.