Una història d’amistat sense prejuís on dos cossos i dos màscares generen, a través de la poesia visual i l’acrobàcia, un món oníric en què tot està a la vora de l’abisme. Circ, dansa i objectes es combinen per a oferir una peça atemporal i universal, especialment per al públic més menut.
Juguem? és un viatge dins de l’imaginari d’una xiqueta que viatja a través dels somnis, acompanyada d’una banda sonora que transita entre els hits del pop contemporani de grups com Coldplay, Nirvana, Pharrell Williams, Billie Elish, Beyoncé i alguns clàssics com el «Je vole» de Michel Sardou o «La vida és bella».
Una banda sonora ajustada especialment per a les orelles dels més menuts i interpretada per una excepcional banda de quatre músics, multiinstrumentistes, que en rigorós directe ens faran vibrar de nou amb estes cançons.
Un concert teatralitzat o un teatre musicat per a gaudir en família de la música en directe.
Espectacle recomanat per la xarxa espanyola de teatres
El que eren les meravelles ara són els paranys i l’engany. El cau és el pou de les vanitats. Alícia cau presa d’un món, país o xarxa on tot és el que sembla, pero on res és real. Alícia es perd en el seu món d’il·lusions artificials, de falsos afalacs, de castells de naips, de missatges irresistibles i llépols. Alícia esta detinguda, a l’espera. Pel seu costat passen persones que no veu, ocells que no veu, mirades que no troba. Només desitja que sone aquest so, aquest so gatuno que li obriga les portes de les Meravelles i li faça oblidar qui és.
Una producció de Marea Danza basada en “Alícia en el País de las Maravillas” de Lewis Carroll.
Creada i dirigida por la Teta Calva.
Fase, Four Movements to the Music of Steve Reich, el primer espectacle de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker, s’estrenà en 1982. Fase consta de tres duets i un solo, coreografiats sobre quatre composicions repetitives del minimalista estatunidenc Steve Reich. Anne Teresa utilitza l’estructura de la música de Reich per a desenvolupar un llenguatge de moviment independent que no es limita a il·lustrar la música, sinó que li afig una nova dimensió. Tant la música com la dansa parteixen del principi del canvi de fase a través de xicotetes variacions: els moviments que inicialment estan perfectament sincronitzats comencen gradualment a lliscar i esvarar, donant lloc a un enginyós joc de formes i patrons en continu canvi.
Aquesta producció es realitza amb el suport del Refugi Fiscal del Govern Federal Belga, en col·laboració amb Casa Kafka Pictures-Belfius.
Rosas té el suport de la Comunitat Flamenca i de la Comissió de la Comunitat Flamenca (VGC).
Espectacle en col·laboració amb Festival 10 sentidos
Dos éssers estranys es mouen amb les seues naus per un univers fantàstic, ple de volums, cercles i esferes. Viatgen fins que es troben i juntes decideixen anar a la recerca d’humans terrestres amb els quals jugar. En el camí, una tempesta quasi els impedirà arribar. Què penseu?, Ho aconseguiran?.
Una obra de dansa i tecnologia interactiva, abstracta, plàstica i pictòrica. Compta amb la participació del públic i pretén generar empatia, diàleg i comunicació, dins d’un univers marcià i fantàstic.
Espectacle en col·laboració amb Dansa València
Una comèdia musical escrita i dirigida per Santiago Sánchez i Víctor Lucas en la qual Melomans ens descobreixen els moments estel·lars de la carrera de Nino Bravo a partir de les seues cançons. Música, teatre i humor en un homenatge fet només amb veus a la gran veu valenciana.
Històries del nan Borumballa és la història d’un xiquet que ha de sotmetre’s a una operació complicada, on pot perdre la memòria, fins i tot hi pot perdre la vida. Per a salvar-se haurà de viure moltes peripècies , però ho aconseguirà gràcies al records de les històries que li contava de menut la seua mare. Perquè aquelles històries contenien ensenyaments per a enfrontar-se a tots els perills
El viatge de Víctor és com el periple d’Eliseu, que hagué de viure moltes penalitats per a tornar finalment a casa. És una reivindicació de la vida, de cadascuna de les escenes i dels records que són la nostra vida, que cal viure sense pensar en què ens espera al final.
I també és una reivindicació de la ficció, que és com una vacuna, capaç de curar-nos i de protegir-nos contra tots els mals que hem d’enfrontar al llarg de la nostra vida.
Un solo amb un punt desastrós. Teatre de carrer i teatre físic es fusionen en una peça on el somni d’un comediant orgullós es converteix en un malson, a mesura que els elements i el públic s’involucren, portant-lo de dalt a baix en 35 minuts. Envoltat de desenes de poals, els problemes creixen quan ens adonem que la gravetat sempre guanya, i que, si més no ho desitges, l’aigua cau.
*Spoiler. Estic a punt de complir díhuit anys, sonarà el meu mòbil, la meua vida s’anirà a la merda i això va ser una moguda. Una moguda molt grossa.
Tres dies en la vida d’una adolescent. Tres dies que comencen amb una anomenada “La teua mare porta uns dies sense vindre, m’ha semblat estrany, m’he acostat a la teua casa i…” Un viatge d’iniciació en aqueix moment en què tot està per descobrir i la closca per trencar.
Un projecte de La *Zafirina, coproduït al costat de *Russafa *Escènica. Festival de *Tardor 2023, amb el suport d’Escalante *Centre Teatral.
Peter ha oblidat el seu passat, i el més greu d’això és que quan oblides el teu passat, oblides la teua infantesa. Des de la finestra de la seua habitació a la residència d’ancians, contempla malhumorat com ha canviat tot, com les estreles han deixat de parpellejar, com la nòria ha deixat de girar. Però les finestres, quan te n’oblides, s’obrin i deixen entrar ombres entremaliades. Una de les ombres es cola en els records de Peter i darrere d’aquesta apareixen aquell xiquet que mai va créixer i la seua amiga Campaneta. Els dos s’emporten Peter al país de Mai Més, perquè en el país de Sempre Més ja no hi ha lloc per als qui van deixar de costat la memòria. Recorda, mai tanques la finestra. Aquell xiquet t’està observant, penjat d’una lluna, ocult en els teus somnis, després dels penyals de la llacuna, en els racons més secrets del teu riure, grallant com només els xiquets immortals saben fer-ho.
Quiquiriquic!
En l’obra original de Gorki, Els estiuejants, observem com un grup d’amics aburgesats i perduts esperen la gran caiguda i, en lloc d’actuar, continuen cultivant els seus plaers a través d’un relat de decadència i degradació social, alineacions romàntiques i ideologies redemptores amb un temps que no passa.
I no resulta tot això una lectura del nostre imminent futur?
Tal vegada mai t’has parat a observar amb calma què passa al parc.
Qui passeja, qui s’asseu en els bancs, qui fa esport o qui juga en la font.
Ens hem oblidat de mirar detingudament, i just en el detall està la màgia.
És hora que et connectes amb la naturalesa i que ens acompanyes a descobrir-ho.
Aquest parc és el lloc de trobada de les persones i dels animals.
«Quan nosaltres callem, piulen els ocells».