Blog Archives

Quina és la nostra herència com a individus i com a societat? La religió, el caciquisme polític, la violència de gènere… o una cosa més profunda i primitiva que s’afona vigorosa i brutalment en l’oceà del temps i que ens ha conformat i guiat fins ara. Inspirada en Los Pazos de Ulloa, d’Emilia Pardo Bazán, la història es condensa en les hores que precedeixen a una rave i tot el que succeeix durant aquesta. En un solar abandonat, els personatges descobriran i travessaran allò que sempre van témer, la soledat, l’abandó, la lluita contra un mateix, contra els altres… amb l’únic propòsit de sentir-se estimats sobre la terra.

Cinc dones comparteixen el pas per un període històric que vas des de la II República a la Guerra Civil i la postguerra mitjançant escenes inspirades en esdeveniments històrics i connectant aquesta època amb l’actualitat. En Maletes de terra donem prioritat a la pell i la veu de les dones. La primera perquè és un dels camps de batalla en qualsevol conflicte i la segona perquè és la que més fàcilment han mantingut callada.

Núvol Núvol és un joc poètic sobre la idea de l’amor romàntic que se’ns transmet des de la més tendra infantesa. Inspirat en el conte de La Sireneta, a Núvol Núvol fem una revisió, des de l’humor i l’amor, del que som capaços de fer per estimar i que ens estimen.

Luz és un ésser màgic que viu als núvols. Un dia, un aviador s’estavella al seu núvol i Luz s’enamora d’ell. Per tal que l’aviador puga tornar a casa, Luz li entrega les seues ales. A partir d’aquest moment ja no podrà volar de núvol en núvol i acabarà caient a la Terra.

L’advocada Marinetti és una dona implacable i amargada que ha denunciat a gairebé tot el veïnat. La seua vida canvia el dia en què l’Omar, un nen refugiat, cau d’una branca de la seua noguera. El nen transforma la seua vida per complet i per poder quedar-se amb ell, diu que és una nou i que, segons una antiga llei, tots els fruits que cauen al seu jardí li pertanyen. El jutge i el fiscal, incrèduls, escolten als testimonis. Mentrestant, l’Omar recorda com va haver de fugir d’un país en guerra i com va perdre als seus pares al mar, esperant tenir una oportunitat a la vida.

Quatre dones que van haver d’abandonar la seua terra d’origen i ara el país d’arribada les rebutja. L’espai s’ha convertit en un no-lloc. Un espai buit minat d’obstacles i fronteres invisibles, d’odis irracionals i de prejudicis. Una peça de dansa sobre xanques, equilibri i poesia en moviment que apel·la a les emocions dels espectadors.

“Anava amb el vaixell a la recerca del tresor, però no vaig poder endur-me’l perquè el tresor era l’illa”. L’Odissea de Latung La La és una obra escènica, poètica i parateatral, amb una gran càrrega de poesia visual. David Ymbernon és un artista polifacètic posseït pel color taronja. Tot el seu món, la seua vida, gira al voltant d’aquest color, i la seua feina és una línia contínua que comença des del principi, des de la seua infància.

ES COMUNICA QUE EN REALITZAR-SE L’ESPECTACLE DINS D’UN MUSEU. HAURÀ D’EMPORTAR-SE MASCARETA PER A ACCEDIR A LA SALA EN LA CUAL ES REPRESENTARÀ LA FUNCIÓ.

L’espectacle vol transmetre el testimoniatge real de Manuel Díaz, supervivent al camp de concentració nazi de Mauthausen, a partir dels records gravats per ell mateix abans de morir, als quals dona vida Inma González, la seua pròpia neta.

Mauthausen. La voz de mi abuelo és un cant a la vida, a la fortalesa de l’ésser humà, a la solidaritat i a l’humor com una estratègia, literalment, de supervivència.

Deixant arrere els perills del seu poble natal, la família Cotton es dirigeix a la ciutat a la recerca de noves vides i oportunitats. Entre les teulades i les llums de la ciutat, entre les teles, els fils i les màquines de la fàbrica, la mare i les seues dues filles viuran noves aventures i perills desconeguts. Las Cotton està inspirada en les lluites obreres de les dones en la indústria tèxtil de principis de segle, parla sobre l’arribada de la industrialització, l’èxode a les ciutats, la duresa de la fàbrica… però també sobre l’exemple d’aquelles dones, que van entendre que només juntes podrien aconseguir unes vides dignes.

Creatura és música, poesia i circ. La fantasia de la paraula i la realitat del més difícil encara. Un espectacle on contemplar el circ des d’una visió poètica inspirada en el Bestiario del Circo escrit per Pepe Viyuela. En Creatura es fusionen les arts amb una proposta actual sobre un art clàssic que no pot caure en l’oblit. Un homenatge al circ clàssic des d’una visió poètica i musical. El circ com a ens nòmada, transhumant, que no pot parar de viatjar i renàixer tant en l’espai com en el temps, unint tradició i avantguarda, memòria i imaginació.

L’agraïment i reconeixement a un món circense que envelleix, però que deixa el seu llegat i experiència perquè nosaltres, hereus de la glòria dels seus dies, sapiem portar el testimoni amb el respecte que mereix.

Déjà vu ens parla de la distància entre una persona i els seus somnis, del que és i el que li agradaria ser. Somnis molt ambiciosos que desperten els seus aires de grandesa, però també impossibles, abocant-ho al descoratjament. Déjà vu és una mescla de somnis i realitat en un espai i un temps indeterminats. La dualitat que ens presenta aquest personatge decrèpit respecte als seus anhelats somnis grandiloqüents també queda il·lustrada amb una escenografia que juga amb la desproporció extrema de les grandàries.

Somni o realitat, Déjà vu és un espectacle sense text, visual, suggeridor, arriscat i amb música en directe.

Ens detenim un moment en un col·legi de València, un qualsevol. Segons les dades oficials, la seua comunitat educativa està formada per més 200 xiquets i xiquetes i, d’entre tots els alumnes només un és de procedència valenciana, Jaume. Però no anem a parar-nos en Jaume sinó que ens fixen a la xica que hi ha darrere d’ell de la classe, Hamila.

El seu nom és un error, dins d’un munt d’errors que és la vida. En veritat es diu Halima, però el mestre el va apuntar malament. Halima té una amiga, Vero, d’origen xinès, i un problema: la seua iaia s’ha mort i ella creu que està dins seua, en els records. Què ocorre quan la persona més pròxima a tu mor quan tu tens 8 anys? Com és el duel en aqueixa edat, en aqueixos anys?

La Ciudad de escarcha és una versió teatral de la coneguda novel·la Entre visillos de Carmen Martín Gaite, un relat cru de la joventut d’una ciutat espanyola durant el primer franquisme. Una joventut abúlica, tancada en el seu xicotet món de convencionalismes i estretors.

Un panorama desesperant sobretot per a les dones, a les quals se’ls redueix encara amb més duresa el seu camp d’acció a poc més que fer les seues labors, a cuidar la seua imatge i a buscar ansiosament un marit. Però, en tot camp de blat naixen furioses roselles que s’agiten i es retorcen a la recerca d’un nou horitzó de possibilitats. En aquells temps passats i també ara.