Blog Archives

Antífol i Dromia de Siracusa són confosos -per error- amb els seus respectius bessons. Les equivocacions es van acumulant provocant les rialles en una festa de ritme, màscares i color on els peronatges van trobant-se a ells mateixos progressivament.

Les peripècies de l’Orquesta Sant Silvestre, tan estranya com fascinant, tan virtuosa com humorística, ens permet passar del teatre d’animació a la fàbula antropomorfa, de l’acrobàcia i la màgia circenses a la dansa carnavalesca que suposa la música de Saint-Saëns, amb tot el seu divertit bestiari i traduït en fantasies coreogràfiques.

Inspirats en el realisme amb el qual Joanot Martorell ens presenta la seua obra, tractem de fer-la realitat en titelles que s’acostaran a eixa descripció i al gènere d’aventures, dins d’un ambient solemne, vigorós i humà, enmarcat en les pautes pròpies de l’època, respectant els seus vestuaris, costums i actituds.

En un dia igual als altres, potser un poc més gris i més plujós, el nostre petit heroi, a l’eixida de la seua classe de dansa, es veu soprés per un estrany succés. Una vegada passada la pluja, li cau en la palma de la mà una gota que brilla; prenent-la amb els dits es dirigeix a sa casa, i se’n adona que sembla tenir poders màgics, “una cosa que no ès d’aquest món”…

Quan Clara, la jove protagonista de la nostra fàbula, inicia la seua inquietant expedició a l’habitació de les andrómines ens està invitant a un joc apassionant: descobrir els aspectes màgics insòlits de la nostra realitat quotidiana.