A partir d’objectes quotidians, de ferralla quotidiana, donem forma a les nostres escultures lúdiques. Amb ferros i xapes forgem instruments extraquotidians. Creem jocs, inventem artefactes nous partint de coses velles. Som recicladors de fem. Ens submergim en un abocador i inventem peces que anem encaixant fins a construir la nostra flota d’invents-jocs.
Una instal·lació amb més de quaranta cares creades amb materials reutilitzats i imants que conviden al joc.
Una creació d’Emiliano Matesanz
Tots els diumenges la taula de Bienvenida s’ompli de mariners i pescadors que van a gaudir de les millors sardines del port. Una gran taula sense estovalles, amb olor de peix, una taula en la qual es permet escriure, com un gran llibre obert… Del mar a la taula, de la taula al mar… La vida passa en un cicle continu, com el peix que es mossega la cua.
Adiós Bienvenida ens parla dels cicles de la vida, de la necessitat que les coses s’acaben perquè alguna cosa nova puga començar.
Traslladarem els menuts espectadors a una illa, a un univers sonor que va construint-se i que barreja la música en viu amb les aportacions puntuals del públic més menut. Utilitzant objectes quotidians reciclats crearem tots junts la banda sonora del nostre particular Lil·liput, un món diminut, molt especial que, en molts aspectes, és un reflex del nostre.
Un sofà que és un tren, una catifa convertida en espill, una muntanya de gespa que es mou, llums de rosella. Tant fa la teua roba, d’on vingues o quin és el teu nom. Durant la infància no compten les etiquetes. Un món meravellós naix davant dels nostres ulls quan l’única cosa que necessitem és la nostra imaginació i un amic amb qui compartir els nostres somnis. Entra en el nostre espectacle i diverteix-te. Que potser importa com et dius?
Do Not Disturb. No Molestar ens trasllada a un dia de treball en qualsevol fàbrica de començament del segle xx. Quatre personatges singulars concebuts per a provocar sentiments de qualsevol tipus en el públic, estos sentiments que només afloren quan ens veiem reflectits. Personatges, en definitiva, portats al límit: al límit de risc, de l’absurd i també al límit de tendresa.
Kindur en islandés significa “ovella” i este és un espectacle dedicat a Islàndia a través dels ulls de les seues ovelles aventureres. En el seu camí, les ovelles protagonistes mostren als xiquets i xiquetes una illa infestada d’extraordinària bellesa natural mitjançant un espai escènic que permet als més xicotets entrar en els diferents ambients naturals i jugar usant tecnologies digitals. El joc, la dansa i la narració visual es converteixen en part d’una creació artística original interpretada pels ballarins i el públic.
Dias de nocilla magia és un espectacle de teatre, records, riures, pors, humor, màgia i sàndvitxs de nocilla.
Nacho Diago presenta en un codi teatral la vida d’un xiquet que va voler ser mag malgrat tindre-ho tot en contra i de com va arribar a aconseguir-ho.
Un viatge per uns records no tan llunyans, reviscuts a través de números de màgia i de la imaginació de qui els veu.
La joieria Restrepo espera una il·lustre visita… A Teresita l’embolcalla una aura safirina, urgent i ansiosa, i en l’abstracció del seu destí determinat, ens fa una inquietant confessió: «Jo vaig matar Carmencita Polo». Ací comença un viatge mental cap al passat, un viatge en el qual les paraules sonen a temps, a rugir de passos, veus i fusells, i en què ella, fragmentada entre present, passat i futur, es concentra a preparar el seu pla, el camí que la conduirà inexorablement als annals de la història, a l’eternitat.
«Tinc una foto de ma mare de quan era jove. Físicament sóc igual que ella. Em pregunte si quan siga major jo també tindré por dels tramvies. Em pregunte què he heretat d’ella i què em pertany només a mi.».
La joieria Restrepo espera una il·lustre visita… A Teresita l’embolcalla una aura safirina, urgent i ansiosa, i en l’abstracció del seu destí determinat, ens fa una inquietant confessió: «Jo vaig matar Carmencita Polo». Ací comença un viatge mental cap al passat, un viatge en el qual les paraules sonen a temps, a rugir de passos, veus i fusells, i en què ella, fragmentada entre present, passat i futur, es concentra a preparar el seu pla, el camí que la conduirà inexorablement als annals de la història, a l’eternitat.
Comences a caminar i no saps tots els quilòmetres que arribaràs a fer, no saps cap a on aniràs, ni on acabaràs, ni quan te’n trobaràs el final. Aquesta és la història de quatre camins que en un punt s’uneixen. Hi trobarem rialles, plors, fe, il·lusió, desesperació, oportunitats, decepcions, lluites, penes, alegries; però per damunt de tot, amor, molt d’amor.
Kilòmetres és la història d’una família i del seu particular viatge, explicada per Meritxell Yanes —Meri, com li diuen a casa—, que des de la seua pròpia veu, amb honestedat i tendresa, ens fa recórrer els passos d’aquestes persones al llarg dels anys i del planeta, compartint una història que, sens dubte, podria ser també la història de qualsevol de nosaltres.
Una habitació d’un hospital militar prop de Santander; dos homes que no es coneixen i que estan obligats a compartir les hores terribles d’un compte arrere que potser acabe amb la mort d’un d’ells a l’alba. Un secret embolcallat en remordiments i un nom que ressona en les parets de l’habitació: Federico. Queda tan sols la custòdia d’uns documents i manuscrits com a últim gest d’amor.
La piedra oscura és una vibrant peça sobre la memòria com a espai de justícia i també sobre la necessitat de redempció.
Una estructura circular de fusta que guarda manuscrits sense publicar, textos, partitures, dissenys i objectes trobats al fem i ficats en cilindres plens de missatges de cordes i nucs. El temps ha anat depositant-hi esdeveniments i objectes, fragments de vida i de pols, en els seus prestatges. En traure’ls, la història que contenen és revelada als espectadors.