Peter&Pan

Peter ha oblidat el seu passat, i el més greu d’això és que quan oblides el teu passat, oblides la teua infantesa. Des de la finestra de la seua habitació a la residència d’ancians, contempla malhumorat com ha canviat tot, com les estreles han deixat de parpellejar, com la nòria ha deixat de girar. Però les finestres, quan te n’oblides, s’obrin i deixen entrar ombres entremaliades. Una de les ombres es cola en els records de Peter i darrere d’aquesta apareixen aquell xiquet que mai va créixer i la seua amiga Campaneta. Els dos s’emporten Peter al país de Mai Més, perquè en el país de Sempre Més ja no hi ha lloc per als qui van deixar de costat la memòria. Recorda, mai tanques la finestra. Aquell xiquet t’està observant, penjat d’una lluna, ocult en els teus somnis, després dels penyals de la llacuna, en els racons més secrets del teu riure, grallant com només els xiquets immortals saben fer-ho.

Quiquiriquic!