«La llengua, ho sabem, s’escriu per ser dita, per articular-la (com diuen els actors) i no solament per ser llegida. Convindria, d’altra banda, preguntar-se sobre el que esta expressió antiquada manté encara de pertinència. Nombrosos intèrprets consideren que una «bona» escriptura de teatre ha de tindre una dicció fàcil i fluïda. Sens dubte alguns autors senten la llengua amb altres oïdes… En realitat, les paraules no s’escriuen per ser dites, sinó per ser escoltades (en el sentit primari de: sentides) per una assemblea. Com dimonis es dirigeix algú a una assemblea? Articulant. Què significa articular la llengua? No solament obrir de bat a bat la boca i fer ganyotes. Un professor de dicció parlarà gustós de «mastegar» les paraules.
Què vol dir això? En primer lloc, recarregar les paraules amb el seu potencial energètic, fer que sonen totes les oposicions, tots els contrastos que fan de cada paraula una arma del dir i del fet de nomenar, de la designació i de la convocatòria, així com un camp de possibilitats, no un so extenuat, una lletra morta. En segon lloc, mastegar, mastegar precedix, condiciona la incorporació. Incorporar-se una paraula abans d’encarnar-la. Perquè dir per a l’assemblea, és sempre desvetllar alguna cosa al món, la qual cosa suposa un pas des de l’abstracció del llenguatge al concret del cos. L’exhortació que amb freqüència se li fa als actors d’»actuar concretament», ens parla d’esta necessitat de viure en totes les habitacions de la llengua, així com d’obrir les seues portes de bat a bat. Articular una llengua és desdoblegar-la, desplegar-la, en altres paraules, obrir-la i fer-la circular.»
Esta, encertada?, reflexió del dramaturg francés Enzo Cormann, extreta del seu llibre: Per a què servix el teatre, podem utilitzar-la per, des d’una perspectiva contemporània, determinar que la llengua literària com a creació d’art, pot pretendre allunyar-se del fet quotidià. En efecte, en revisar la literatura dramàtica, des dels clàssics als nostres dies, veiem que sovint es busca la força expressiva i la bellesa, amb més o menys atreviment segons les èpoques. Quan acudim a Shakespeare no podem obviar la tradició retòrica, heretada de la literatura llatina. Ni,quan ho fem amb Calderón o Lope, podem oblidar el llenguatge poètic, i hem de descobrir que les figures retòriques no són exclusivament literàries, o capritx del gust barroc.
A nosaltres, actors de hui, que ens enfrontem a un text clàssic o no tan clàssic, ens pertoca entendre, per tant, al poeta, descobrir a l’autor, analitzar la seua paraula, desvetllar la seua bellesa. I així, des d’una «actuació concreta» passar de l’abstracte del llenguatge literari, a la precisió del llenguatge actoral. I des de la nostra sensibilitat estètica i talent, comunicar-ho a esta suposada assemblea teatral que suposa el públic actual. Evidentment, la cosa es complica una mica més quan ens enfrontem al text en vers on, a part del llenguatge literari, apareix la rítmica. On a més de la retòrica apareix la rima.
I malgrat això seguir buscant esta actuació concreta mentre ens queixem en “décimas”, deixem anar un discurs en romanç o declarem la passió en un sonet. Certament, el vers exigix més. I este és l’objectiu del curs. Ajudar a l’actor a passar d’un text replet de dificultats literàries i expressives a una actuació concreta, eloqüent, precisa i matisada.
El nostre plantejament consisteix a conjuminar la teoria/estudi de la forma literària i els seus condicionants amb la pràctica actoral. Reconéixer i determinar les eines literàries com a actors no com a acadèmics de la poesia dramàtica; observar-les i atribuir-los ús dramàtic
TEÒRICA
En esta part que coincidiria amb la primera setmana, aproximadament, es treballaria:
Nocions bàsiques
Conceptes elementals del llenguatge en vers i del ritme.
- La síl·laba mètrica / Mesura i final de vers / Entonació / Rima.
Repartiment de textos
- Cada alumne tindrà una escena compartida, com a mínim, i un sonet a treballar.
- La primera lectura. Dificultats i comprensió. A partir d’este moment comença la memorització a la qual tots els alumnes s’han de comprometre.
- El llenguatge poètic. Figures.
- De construcció. L’hipèrbaton / De dicció / De pensament.
- Anàlisis dels textos. Personatges / context de les escenes en l’obra / L’ autor. Lope o Calderón.
- La sintaxi i la retòrica, dificultats concretes en el text a treballar.
- Formes mètriques.
- Estrofes. La redondilla / la quintilla.
- Combinacions estròfiques. El sonet.
- Sèries. El romanç.
- Com dir el vers. Opcions a tenir en compte.
PRÀCTICA
Posada en escena de totes les escenes treballades, i els sonets enllaçats en una mostra final. Els textos són de Lope de Vega: «El anzuelo de Fenisa», «El perro del hortelano», «La discreta enamorada» i «El castigo sin venganza». De Calderón de la Barca: «La vida es sueño» i «No hay burlas con el amor». Els sonets de Lope i Shakespeare.
